Que sàvia és la saviesa popular!
Segur que l'inventor d'aquesta frase ja va preveure que, uns segles més tard, apareixeria el butinet, refugi de bocamolls que segurament no tenen cap altre lloc on protestar.
Em refereixo no només a aquells que, envalentits per l'anonimat del seu nic tot sovint mutant, descarreguen desconegudes frustracions insultant alegrement, i gratuïtament, a qui hagi tingut la mala idea de jugar amb ells, i dels que l'amic Baal (investigador pacient d'aquesta patologia) ens ha donat material suficient per fer un estudi socio-psicológic, sinó també als que tenen per costum protestar (amb raó o sense) les jugades dels seus companys.
S'ha de dir, si volem ser sincers, que moltes vegades els que protesten iradament dels errors del seu teòric col·laborador tenen més raó que un sant. Però, és clar, qui s'arrisca a jugar amb un desconegut ha d'acceptar d'entrada esportivament la possibilitat que el company que l'atzar li assigni tingui una manera diferent de jugar a la seva, o vegi les jugades des d'un altre punt de vista (manera elegant de dir que sigui una patata, una toia o un inútil convicte i confès). Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
Però el més greu és aquell que protesta sense tenir cap mena de raó, sistemàticament. Moltes vegades, perquè es precipita i no espera els aconteixements posteriors, que el deixen el ridícul. Per exemple, protesta: per què falles? (aquesta protesta es pot assaonar, segons els casos, amb algun adjectiu com "capullo" o similar, a gust del protestant). Doncs el company falla senzillament perquè ja només li queden trumfos (això es comprova després, però el protestant, si estigués una mica atent i comptés bé, ja ho hauria de saber abans).
O, perquè no em tornes el basto? (per exemple, i l'adjectiu pot ser, també per exemple, "burro"). Doncs molt senzill: perquè ja no tinc basto.
Alguns no són tan explícits, però amb un simple ? ja estan expressant la seva protesta i, indirectament, diguent al seu company el que han de jugar.
Aixó és inadmissible. La butifarra no és el mus.
Aquesta actitud comporta:
a) Multitud de partides inacabades. (A part dels que no tolerem que ens diguin "capullo", "burro", "imbecil"... hi ha gent que té la pell encara més fina i no admet la més llegera crítica, o insinuació de que ha jugat malament).
b) Un greuge per l'altra parella.
Crec que és difícil eradicar aquest comportament del butinet. En molts casos, el protestant té una autèntica patologia reivindicativa (potser no diagnosticada pel psiquiatra, però sí reconeguda per la literatura científica) i en lloc de manifestar-la, per exemple, posant plets al veí (que pot resultar car), li dóna sortida entrant al butinet, que és gratuït.
Però em preocupa que si en tots els àmbits de la vida hi trobem gent "especial" (per ser respectuosos i emprar una expressió innòcua), en el butinet el percentatge sigui lleugerament superior al promig general (segons els meus càlculs d'afinada estadística).
No voldria atribuir-ho a la "valentia" que dòna l'anonimat i la distància de l'oponent, però em resisteixo a creure que sigui una qüestió relacionada directament amb el mateix joc, perquè llavors tots ens ho hauríem de fer mirar.